Beimisia Tabaci o “La Plaga”

“I com es fa això de no pensar?”
Maria Ros
La Plaga

La Beimisa tabaci és un hemípter aleuròdit que arriba amb el que semblen bons temps. Sense avisar, en silenci però disposat a fer soroll. I quan hi és, ocupa tot l’espai possible: devora el que et dona de menjar. El que et dona la vida. La Beimisia tabaci és la mosca blanca. Però també és la tristesa.POSTER_CAST

“La Plaga”, l’opera prima de Neus Ballús que triomfà als passats premis Gaudí, ens parla d’una sèrie de personatges que conviuen amb la crisi, en una terra erma on aquesta no son els polítics i l’economía (que també). On la crisi és la mateixa existència, precària i planyívola.

Iure és un jove moldau que intenta guanyar-se els papers treballant al camp mentre entrena de manera professional en la lluita grecoromana. Per a aconseguir els papers, Raül, l’amo de la terra en  ha de fer-li un contracte, però les dificultats per les que el seu camp passa, li ho posen difícil. Tot i així, treu del poc que té un cabàs de verdura a la setmana per a la seva veïna Maria, una senyora major que, amb el temps, es veurà impossibilitada per viure al camp. Marxarà, aleshores, a una residència on la cuidarà Rose, una dona filipina, realista i sensible, que camina kilòmetres per acudir a treballar, donat que no té per comprar-se un cotxe. Camí en el qual es creuarà tots els dies amb Maribel, una prostituta que no jutja el seu treball i que intenta guanyar-se la vida.

Aquest mosaic depriment, de premissa pròpia d’un drama social profund, prompte se’ns mostra més atenta a la tendresa que amaguen les accions quotidianes, que a les tragèdies corrents. Tragèdies, moltes vegades exagerades fin l’exasperació pròpia d’un nou drama d’Iñarritu. Un mosaic de personatges que no vol ser la síntesi de LA CRISI. Ni explicar les conseqüències de la que travessa la terra en la que viuen, sinó un recull de petites històries plenes d’humanitat que expressen el més senzill i natural del home; solidari per naturalesa.

Condemnats a entendre’s, aquests personatges transiten per la cinta sense un destí clar resultes d’un muntatge exemplar que extrau tota la vida d’aquells que retrata. Si bé la història de la prostituta per ser més prescindible, no resulta menys pròxima. I que converteix els moments morts en marcs perfectes per connectar amb els records propis.

Ja siguin dos desconeguts tancats a un cotxe, refugiats de la plutja. Un lluitador abraçant un sac d’entrenament. Un llaurador arrencant a colps de corbella una collita seca. O una àvia expressió pura de felicitat, tan sols per un petit i insignificant bombó de xocolate.

La humanitat i emoció que transpira, no és tan sols conseqüència de que la pel·lícula sigui un híbrid a mig camí entre el documental i la ficció. No es tracta de que Maria Ros, o Iuri Timbur siguin reals i les seves situacions siguen verídiques. És un lirisme senzill i carregat de força, que dota a cadascuna de les peces d’aquest trencaclosques emocional d’un sentit únic.

En el fons, no és necessari negar-ho, les conveniències del cine social li senten a Ballús com l’oli al cresol. Però allà on altres pel·lícules es disfressen de “crítica” rere capes de comoditat “mel·liflua i acrítica” (com assenyalava Javier Ocaña ja fa uns anys), “La Plaga” transcendeix per tal de presentar batalla en altres àmbits, més intrínsecs i per tant, molt més arriscats.

I és que, la guanyadora del premi Gaudí a millor pel·lícula, s’endinsa en el terreny de les accions individuals i les relacions afectives per dir-nos que alçar-se tots els matins és lluitar contra un enemic invisible. És ja, una petita victòria.

La tristesa es un sentiment que arriba amb el que semblen bons temps. Sense avisar, en silenci però disposat a fer soroll. I quan hi és, ocupa tot l’espai possible: devora el que et dona de menjar. El que et dona la vida. La tristesa és una mosca blanca. I per combatre-la, el primer pas, es l’enteresa.

De nosaltres depèn, doncs, veure si enteresa és un sinònim d’esperança. O alguna cosa més.

El millor: la seva capacitat d’emocionar sense cap artifici.

El pitjor: el desaprofitat personatge de Maribel.

Per: @FrancescMiro

“Anar no és caminar, com existir no és ser, i no podrem ser bons en aquest sistema”
Pau Llonch
Hem de millorar

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s